2 weeks Ago By Redacció
Per a l’actor i director Joan Hernández, que el va tenir com a professor quan es va iniciar al mon del teatre a l’Aula, al 1997, “el Xavi va ser una de les persones que més em va influir i que més em va motiar per dedicar-me a aquest ofici. Darrere de la barba hi havia un grandíssim lector de teatre i un amant del gènere en totes les seves dimensions, artística, cultural i social. Vaig compartir-hi escenari a Dakota , L’útima copa i El bon doctor, a les ordres aleshores de Jordi Llop, i encara vaig tenir l’honor i el plaer de dirigir-lo a ell en la lectura dramatitzada del Boris I que vam estrenar el 2022 a les Fontetes amb motiu de l’homenatge a Antoni Morell”.
En aquesta mateixa línia s’expressa el cineasta Hèctor Mas, que el va tenir de professor en els seus inicis a l’Aula, com Hernández: “Ha sigut per a dues o tres generacions, inclosa la meva, un referent, i no només en l’àmbit teatral sinó en molts altres. Es feia estimar, era un pou de saviesa quant a cultura popular i la defensava de forma militant. Després de ser professor meu a l’Aula vam compartir escenari amb Somhiteatre, a El bon doctor , que va dirigir Pere Tomàs, i més enllà d’això, és d’aquelles persones que t’acompanya al llarg de tota la vida, en una o altra faceta, sempre entregada: es va apuntar sense manies al primer curtmetratge que vam rodar amb Alfons Casal, El comte Yácula , mai no tenia un no quan li proposaves un projecte, i encara el vam dirigir a l’últim, El mal donat : tant a l’ún com a l’altre feia de capellà, cosa que tenia certa gràcia perquè com tots sabem era un menjacapellans.
I ens ho retreia: ‘Ja m’heu tornat a donar pel sac. Sou uns cabrons’. Després s’hi entregava en cos i ànima.
En fi sobetot ens en queda el record d’un bon amic i una gran persona. Ens costarà de pair-ho”. El ministre que no va ser Sentiment compartit per tota la professió.
Com per l’actriu, professora i també directora Mercè Canals, alumna seva primer a l’Aula i després companys a les Farses : “El primer record que m’ha vngut al cap quan m’han donat la trista notícia eren els fabulosos viatges que havíem compartit amb ell, Josep Maria Camp i Liz Caubet, sempre al mateix cotxe, quan sortíem de gira amb les Farses . Andorra es queda sense una bona persona i el teatre, sense un pilar importantíssim, que defensava la nostra cultura amb passiò i que dignificava el nostre ofici. Dintre del cop que suposa el seu traspàs, estic contenta que l’última vegada que ens vam veure fos a l’estrena de La Senyoreta, que no es va voler perdre.
Gràcies, Xavi, per tot el que ens has donat”. Una altra a qui el Sinquede ha deixat petja és Irina Robles, a qui el 2012 i per compte de l’ENA va dirigir a La veritat , de Florian Zeller, jove prodigi de l’escena fracesa a qui admirava: “Li encantava la comèdia, i especialment la francesa, tenia una rara predilecció per aquest autor, i tenia la dèria del col·leccionista: atresorava a casa una gran col·lecció de textos, i n’havia traduït molts que han quedat tristament inèdits. Personalment em va ajudar moltíssim a l’hora a l’hora de buscar un text amb determinades característiques, de tal gènere o amb tal nombre d’intèrprets i no dubtava ni un segon a compartir els que tenia digitalitzats.
També vam coincidir a Les aventures del Superventura , una vintena d’episodis que vam gravar per a la televisió del Diari d’Andorra i on encarnava un superheroi destraler que donava la seva visió hipercrítica del país. Se’n va, en fi, un home de teatre i un mestre que va despertar el cuquet d’aquest ofici a moltíssims artistes del país. Avui l’escena andorrana està de dol”.
I acabem amb Josep Maria Camp, excònsol de la Massana i company de batalles als anys heroics de la primera Aula i de Somhiteatre. El va fitxar quan formava part de Wigberta “i se me’n va endur a l’Aula. De seguida vam compartir escenari a Somhi i vam estrenar peces avui històriques, des de les Farses a El Sac i la biga o el Pirineu que no va veure Mossén Cinto , sobre un original d’Isidre Domenjó, i Godot arriba , que protagonitzàvem ell i jo.
En certa manera podríiem dir que avui, tants anys després, Godot finalment ha arribat i se l’ha endut, punyeta.” Camp en destaca la condició d’home-orquestra que dominava totes es facetes de l’ofici: “Era capaç de treure el millor dels actors a les seves ordres i, no ho oblidem, tenia una visio de país, les idees molt clares, i hauria sigut un grandíssim ministre de Cultura. És una llàstima que no li fessin cas.
I no vull acabar sense parlar de la seva dèria per conservar l’andorrà, el parlar ancestral del nostre país avui lamentablement en extinció. Recordo quan assajàvem i de broma dèiem: ‘Josep Maria, parlem en andorrà que no mos entendran’”..
