Alguns no ho recordaran, però igual que el de Philippe Coutinho, va generar bastant consens entre el barcelonisme. Com que eren temps en què el financer no s'estudiava a les redaccions de la ciutat, l'aposta de Josep Maria Bartomeu i companyia per reclutar un jove i vigorós migcampista pel qual sospirava tot Europa no va despertar gaires crítiques. Al contrari.

Calia començar a preparar el relleu de Sergio Busquets, que ja passava de la trentena, i es va aplaudir que el Barça millorés l'oferta per espantar l'interès del PSG, que també volia fitxar el llavors futbolista de l'Ajax, l'escola en què es va iniciar Johan Cruyff. Sobre el paper, el pla tenia poques fissures. Cinc anys i mig després, no és cap novetat dir que De Jong no ha sigut el creador de joc que esperàvem.

També és un fet que el seu contracte, diferit i ampliat per Bartomeu abans de dimitir, forada els comptes del Barça sense que això s'hagi traduït en rendiment. Tot plegat ha convertit el neerlandès en l'encarnació perfecta de l'herència que Joan Laporta gestiona des que va guanyar les eleccions. No és casual que Mateu Alemany intentés col·locar-lo al Manchester United fa dos estius per poder aspirar a fitxar Bernardo Silva.

I tampoc és sorprenent que el futbolista eviti deixar un club que li assegura un bon sou fins al 2026. Fora de Barcelona, la ciutat en què ha nascut el seu fill, fa més fred del que sembla. L'actitud conservadora de De Jong és criticabl.