Avui Ara, en començar l’any, viurem un altre dia sense diaris. L'últim dia d'abstinència de premsa va ser Sant Esteve. He de confessar que quan em llevo i sé que no podré llegir els diaris del dia -ni que sigui un de sol!- m'agafa un desassossec estrany, em sento neguitós.

Ara mateix he fet servir la paraula abstinència. Sí, tinc la síndrome reveladora que em falta alguna cosa habitual. La conclusió és evident: sóc víctima d'una addicció, sóc .

Ja sé que puc obtenir informació d'actualitat rigorosa a través de la ràdio. Utilíssim servei de notícies. Milers de persones es lleven i, el primer que fan, és engegar la ràdio.

O les ràdios. Tinc un amic que té un aparell de ràdio al bany, un altre a la cuina, un altre al menjador, un altre al rebedor..

. Els engega tots. Els té escampats per la casa de manera que, quan es desplaça pel pis, pot continuar escoltant a la cuina la informació que sentia mentre s'afaitava, i quan acaba d'esmorzar i se'n va al dormitori a triar una camisa i uns mitjons, sobre la calaixera té un receptor en marxa.

Podria dir el nom i els cognoms d'aquest vell amic, i amb els anys he anat descobrint que no és un cas únic. He de dir que la ràdio és fantàstica? Però no és la meva droga, la meva droga és una altra. No me la injecto en una dosi intensiva per l'oïda, com els , sinó que la consumeixo pels ulls i la impregnació és més lenta, però més absorbent.

La ràdio es .